JOCS D'INFANTS I JOVES
Jugar és una necessitat pels infants, i un luxe avui pels éssers humans.
Durant una determinada època de la nostra vida, amb el joc, tenim el privilegi de poder
modificar el temps. Ser persones més lúdiques, més amables, més felices.
La infància és un període vital
en el que cal aprendre moltes coses, tantes, que el temps i l'aprenentatge , necessàriament, s'ha de
viure d'una altra manera.
Com adults, passat els anys, ho podem recordar i fins reviure
quan fem alguna experiència artística, d'oci, o quan estem jugant amb els nostre fills!
Com que jugar és aparentment inútil i com que pot no requerir esforç, i fins i
tot resultar plaent, l'activitat passava a tenir una categoria
"inferior", com els infants. És veritat això? ¿el temps de joc es qualsevol cosa? No, el joc és vital i molt necessari. La vida real s'apren en l'acció, la relació, comunicació, compromisos i els equilibris entre persones.
Aprendre de la vida amb "allò que no requereix esforç o
que és útil, per formar-te una confiança, una estima, i un rol de vida".
Ara que els nens i nenes tenen aparells de joc i no tenen necessitat de viure al carrer, amb els nens i nenes del barri es veu la diferència.
Hi ha més dificultats per relacionar-se, fer-se un caràcter, aprendre empatia i saber el teu rol en el grup.
Sortim al camp per trobar espais per fer activitats i jocs. La ciutat no en té prous
S'excusava en els infants petits, però que aviat es
recriminava en els més grandets (Au, va;, no juguis, que no ets una
criatura!), i que era censurada en els adults.
Jugar és gaudir gratuïtament d'un temps. I només per això ja valdria la pena.
Però jugar té altres valors afegits.
Jugar no és perdre el temps! És tenir una experiència on es pot modificar
el temps i l'espai, i això només es pot fer jugant!
Els adults podem canviar
les coses en l'espai i fins i tot modificar-lo, però no podem canviar el
temps (podem omplir un espai que ha quedat buit, però no el temps): no podem
reviure, ni tornar el temps enrere. Això només es pot fer jugant!
Com a mestre i després professors podies copsar qui tenia experiència de carrer i qui no. Qui es sabia relacionarr en l'equip o grup i el que anava perdut i el tenies d'ajudar a integrar-se.
Una ciutat educadora ha de procurar els espais que els nens necessiten.
Barcelona té pocs espais de joc, o els que té no són adequats, per petits, mal situats i poc útils.
Els nens i nenes sempre tenien espais per fer jocs i els compartien amb els grans
Cal fer possible que els infants i joves estiguin al seu barri, al seu carrer o a la seva plaça. Que aprenguin a jugar i fem compartible els espais com ciutadans que són de ple dret.
No volem nenes i nens lligats als mòbils. Volem nens i nenes vius, joves actius a la ciutat.
Senyors regidors i alcaldes demaneu que els espais lúdics siguin pels infants i joves. No cal treure benefici econòmic dels nens... Els clubs cobren per jugar quan abans jugar sortia de franc, Tot s'ha mercantlitzat, privatitzat, i lligat a entitats i negocis.
Alguns espais de joc estan mal pensats i no són útils.
Queden bé en el dibuix, però són dolents pels infants. Per exemple en molts parcs:
Posen elements de joc de planxa de ferro. El sol de l'estiu crema els nens. 
