dijous, 19 de març del 2026

ELS NENS I NENS NECESSITEN JUGAR AL CARRER


JOCS D'INFANTS I JOVES

Jugar és una necessitat pels infants, i un luxe avui pels éssers humans.

Durant una determinada època de la nostra vida, amb el joc, tenim el privilegi de poder modificar el temps. Ser persones més lúdiques, més amables, més felices.

La infància és un període vital en el que cal aprendre moltes coses, tantes, que el temps i l'aprenentatge , necessàriament, s'ha de viure d'una altra manera. 
Com adults, passat els anys,  ho podem recordar i fins reviure quan fem alguna experiència artística, d'oci, o quan estem jugant amb els nostre fills!

Com que jugar és aparentment inútil i com que pot no requerir esforç, i fins i tot resultar plaent, l'activitat passava a tenir una categoria "inferior", com els infants. És veritat això? ¿el temps de joc es qualsevol cosa? No, el joc és vital i molt necessari.  La vida real s'apren en l'acció, la relació, comunicació, compromisos i els equilibris entre persones.  
Aprendre de la vida amb "allò que no requereix esforç o que és útil, per formar-te una confiança, una estima, i un rol de vida".

Ara que els nens i nenes tenen aparells de joc i no tenen necessitat de viure al carrer, amb els nens i nenes del barri es veu la diferència.
Hi ha més dificultats per relacionar-se, fer-se un caràcter, aprendre empatia i saber el teu rol en el grup.
Sortim al camp per trobar espais per fer activitats i jocs. La ciutat no en té prous

S'excusava en els infants petits, però que aviat es recriminava en els més grandets (Au, va;, no juguis, que no ets una criatura!), i que era censurada en els adults.

Jugar és gaudir gratuïtament d'un temps. I només per això ja valdria la pena. Però jugar té altres valors afegits.

Jugar no és perdre el temps! És tenir una experiència on es pot modificar el temps i l'espai, i això només es pot fer jugant! 
Els adults podem canviar les coses en l'espai i fins i tot  modificar-lo, però no podem canviar el temps (podem omplir un espai que ha quedat buit, però no el temps): no podem reviure, ni tornar el temps enrere. Això només es pot fer jugant!
Com a mestre i després professors podies copsar qui tenia experiència de carrer i qui no. Qui es sabia relacionarr en l'equip o grup i el que anava  perdut i el tenies d'ajudar a integrar-se.
Una ciutat educadora ha de procurar els espais que els nens necessiten.
Barcelona té pocs espais de joc, o els que té no són adequats, per petits, mal situats i poc útils.

Els nens i nenes sempre tenien espais per fer jocs i els compartien amb els grans

Cal fer possible que els infants i joves estiguin al seu barri, al seu carrer o a la seva plaça. Que aprenguin a jugar i fem compartible els espais com ciutadans que són de ple dret.
No volem nenes i nens lligats als mòbils. Volem nens i nenes vius, joves actius a la ciutat.
Senyors regidors i alcaldes demaneu que els espais lúdics siguin pels infants i joves. No cal treure benefici econòmic dels nens... Els clubs cobren per jugar quan abans jugar sortia de franc, Tot s'ha mercantlitzat, privatitzat, i lligat a entitats i negocis.


Alguns espais de joc estan mal pensats i no són útils. 
Queden bé en el dibuix, però són dolents pels infants. Per exemple en molts parcs:
Posen elements de joc de planxa de ferro. El sol de l'estiu crema els nens. 


dilluns, 16 de març del 2026

LA PROTESTA EDUCATIVA

 LA PROTESTA EDUCATIVA :


EXTERNITZAR EL MALESTAR I LA FRUSTRACIÓ.

Totes les empreses busquen el millor resultat possible i complir els objectius.

Si això no es dóna fan canvis importants a la cúpula i als sectors que perjudiquen l'èxit de l'empresa.

Les persones, els materials o els sistemes de treball són canviats, millorats o expulsats per ineficaços.

En educació al nostre país no passa. L'empresa no compleix les expectatives annuals, es deficitària i manté l'estructura i la forma.

Hi ha dos sistemes oposats: l'educació pública oberta a les necessitats de tots a l'educació. I el sistema privat o privat-concertat que atent a una part de la població amb més recursos. Ambdos tenen recursos, però el privat rep quotes i diners extres del entorn familiar, social,... Fan coses per captar recursos extra.

És un problema gros. L'inversió no és la mateixa, ni la classe social és la mateixa, ni les oportunitats són la mateixes. 

A més a més els problemes tenn que veure en l'estructura social. Les famílies, l'economia i les perspectives que tenen aquestes pels seus fills i filles.

L'aula i el seu interior no s'analitzen quan es fan programes educatius.


 En cada nivell de la piràmide s'ha d'actuar per solucionar els problemes des de l'administració que ha de ser receptiva, la comunitat, els docents, i l'aula

LA VEU DEL PROFESSORAT.

  Generalment a la nau educativa tots sòn importants. Tots van al mateix objectiu. La realitat no és aquesta. 

Hi ha uns que tenen la veu cantant i altres que naveguen di
ns. La sintonia no està garantida. Hi hainteressos personals, batalletes internes, amistats i odis. La veu està acallada i els problemes no es veuen igual.

Costa molt donar l'opinió, perquè hi ha totes les corrents dins de l'escola. Gent de dretes, gent de centre, gent indiferent o gent d'esquerres o progressistes.

Això fa molt de mal. L'oposició no pot parlar lliurement. Té por a assenyalar-se com problemàtica. Sobretos la gent que no té plaça i depeén de la direcció per confirmar-se pel curs proper. I segur que els depuren als professors que amb el dret d'expressió parlen lliurement.

Però, hi ha moments en que la situació fa mal i desperta les consciències dels professors/ es. A les hores veuen quines sortides tenen.

La negociació sindical i social. Sempre la Generalitat ha menys tingut als representants del professorat. Sempre és una paraula molt grossa. Però és la veritat.

Sindicats seguidistes. Que trenquen la negociació i signen tractats d'esquena de la majoria. 

Hi ha la privada concertada i la privada que fa via sense fe soroll. Aquesta és la que defensa la Generalitat, on van els fills dels polítics...

JUGUEN TOTS O TRENQUEM LA BARALLA.

La gran indignació del professorat fa aturar les classes. És la manera de fer-se visibles. Sense lacomplicitat de tota la societat no es pot canviar les coses.

Els mitjans de comunicació, fent el joc al govern, parla del problema dels mestres.  Quan hauria de parlar del problema del país. Un problema més com són rodalies, la salut, el sector agropequari o la perdua de paper de Catalunya i altres més...

RESUM

Un problema de país que quedarà esborrat per altres problemes ...

I que el país que estimen es perd en futileses, quan les coses importants es mantenen acallades i lluny de les solucions necessàries.

Fa uns anys Catalunya va voler la independència, no es va fer, però tampoc el que calia com societat: Millorar el país. 

Ara que està tot fatal i el contrari del que pensavem, ¿per què no ens plantegem els canvis que calen?

Són aquests polítics actuals capaços de solucionar els problemes o no res?